No em cansaria

De veure aquest vídeo... m'encanta la Leonor!!. Es nota que té bon gust aquesta noia, perquè de les cançons del Bosé déu ser una de la que la lletra és més maca (el nivell tampoc està molt alt, este look cha cha...).

Estem vives, que no és poc...

Això una mica de rumbeta nova per celebrar que la vida segueix... i jo ionqui d'amor i que mai falti!!!
Viu, viu i la pena al riu!!!

Naixent cada matí

Ara que els dies comencen a hores intempestives i que els matins estan a punt de desaparèixer del meu vocabulari i m'enfado per perdre tant temps vaguejant pel llit, per casa, recordo com vaig patir mesos enrere quan anava de cul i arribava a tot arreu tard i penso que potser és això el que em devia per tornar-me a sentir una mica viva i gaudir del no res per gaudir del tot!

Una imatge val més que mil paraules

El primer que miro quan em connecto a internet cada dia són les vinyetes de Forges i el Roto al País i a vegades em trobo amb cops de realitat genials!!

A la ciutat

Ahir la vaig tornar a veure, de fet no me'n cansaria mai. Dibuixa la meva Barcelona, molts dels bars on he anat, carrers per on passejo...bueno on passsejava ja que ara no ho faig gaire. I sobretot històries, històries en les que en un moment o altre ens podem identificar.
Però per sobre de tot recordo quan la vam anar a veure al cine, que de fet ja no existeix aquell cinema, ara deu ser un caríssim bloc de pisos, i les vegades que vaig esrar tentada d'agafar-li la mà i la timidesa i la por no m'ho van deixar fer.

A la ciutat és una petita part nostra.

La Bellesa

A vegades la bellesa se'ns planta al davant una avorrida i desolada tarda de diumenge lluny de tot....



i ens rescata de la desolació uns minuts i m'imagino tallant el gel amb els patins fent figures impossibles mentre canto Aller plus haut, aller plus haut.

Quan s'acaba un puzzle i et falta una peça sents un buit i més si la peça no s'ha mogut d'on era, no es pot entendre com s'ha perdut.

Ella va tallar amb mi per què no era feliç amb la seva vida i m'estimava molt i no es cansava de repetir-m'ho, vam celebrar el dia del meu sant (jo que no el celebro mai) i em va regalar un puzzle i vam anar a casa seva a fer-lo, vaig passar 3 dies a casa seva
i cada cop estàvem més aprop dins la llunyania que m'havia imposat.

Parlant i parlant va descobrir que teníem massa camí encara per recòrrer juntes i que les coses que la feien infeliç es podien canviar, amb temps però amb firmesa.

Ara tornem a estar plegades, té il·lusió, jo també. Esperem anar altre cop cap a Itaca.