Quan era més jove... em vaig enamorar bojament d'una professora (que original, segur que a ningú més li ha passat..). En plena adolescència aquestes coses marquen, era la meva tutora del treball de recerca i jo estava obsesionada en que li havia de regalar el llibre de la Carme Riera, Temps d'una espera (que és un llibre que va escriure ella quan estava embarassada), fins i tot havia començat a estalviar (perquè abans els diners venien en forma de paga i aquesta no era massa generosa), el fet és que al final vaig desistir, per vergonya, molta vergonya de fer-li un regal i a més de no poder dir per quin motiu li feia... A més si els meus plans haguessin tirat endavant li hauria suggerit que escrigués un diari pel seu fill.
L'embaràs li va sentar d'allò més bé, estava més maca que abans. No l'he tornat a veure més perquè quan va donar a llum va estar temps de baixa i després vaig marxar del poble. He sentit a dir que ara ja té 4 nens (per mi que deu ser de l'Opus) i que encara fa classes al meu institut.
Al que anava avui navegant per aquests blogs de Déu he trobat dos blogs que han fet una parella de noies que ara seran mares i m'ha recordat la història de la meua ex-enamorada... Al costat hi ha l'enllaç als diaris (un de cada mamà) ... són tendres i sincers, no perdeu l'ocasió de llegir-los.
Tant de bo tinguin sort i tinguin un bebe xulíssim.
6/25/2006
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentarios:
Jo també em vaig enamorar d'una profesora quant estava a l'institut, de fet es podria dir que va ser la primera "dona" que em va enamorar.
Petonets ben dolços
Decisió complicada tindre un fill. Al menys per a mi.(ja tinc els meus anys)
Em dona por, es irreversible.
A més a més crec que es un compromís per a compartir, amb una persona compromesa i raonable. La relació d'una parella es pot trencar, però un fill es per a sempre.
Publica un comentari