Quan s'acaba un puzzle i et falta una peça sents un buit i més si la peça no s'ha mogut d'on era, no es pot entendre com s'ha perdut.

Ella va tallar amb mi per què no era feliç amb la seva vida i m'estimava molt i no es cansava de repetir-m'ho, vam celebrar el dia del meu sant (jo que no el celebro mai) i em va regalar un puzzle i vam anar a casa seva a fer-lo, vaig passar 3 dies a casa seva
i cada cop estàvem més aprop dins la llunyania que m'havia imposat.

Parlant i parlant va descobrir que teníem massa camí encara per recòrrer juntes i que les coses que la feien infeliç es podien canviar, amb temps però amb firmesa.

Ara tornem a estar plegades, té il·lusió, jo també. Esperem anar altre cop cap a Itaca.