L'altre dia mentre plorava plovia sense rerpós, sentia com estava fent quelcom per acabar amb la sequera. A la tauleta de nit hi havia dues ampolletes amb aigua des de feia un munt de dies, elles empresonaven el líquid que jo i la tempesta alliberàvem.
Ara ja no plou, ni ploro i les ampolles s'han buidat. Deu ser veritat que la matèria no es crea ni es destrueix sinó que es transforma.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentarios:
Ostres...que bonic.... . Una forma molt dolça de descriure la tristesa...
Esper que ja no ploris, però.;-p.
Salut!!
Publica un comentari